domingo, 20 de febrero de 2011

CARNETS DEL “CLUB NATACIÓ BANYOLES”



Encara que ja no l’emprem, vull afegir aquí en aquesta entrada els carnets del Club Natació Banyoles, que he trobat en un calaix, abans de dressar-lo, i fins i tot en previsió a una possible perduda. Un ja està semi trencat, i el carnet de la filla ja se m’ha perdut.

En principi es tenia un carnet de soci de paper amb fotografia, després es va passar a la targeta de plàstic, semblant a qualsevol targeta bancària de caixer, i ara per a accedir només cal posar el dit en un lector òptic que llegeix les línees dactilars dels dits, tot evolucionant conforme a la tecnologia del moment.

A la edat de 5 -6 anys, després de un curset de natació a l’estany de Banyoles, i havent aconseguit el diploma de nedador, automàticament passava a ésser soci del club, i amb el temps participaria en el equip infantil de natació, dirigit com a entrenador per part de un japonès de nom Fusano (ara no recordo prou bé). Així que amb els meus actuals 48 anys, fa més de 40 anys que he sigut soci del Club Natació Banyoles, hi he vist i viscut de totes en aquesta entitat esportiva.

La parèntesis de les obres de remodelació amb motiu de les Olimpíades del 1992 va ver que molts socis marxéssim al no poder fer servir les instal•lacions de manera adequada. Jo sóc des que se varem quedar, suportant unes instal•lacions provisionals i en alguns aspectes en mal estat.

En la actualitat per a ésser soci se ha de pagar una enorme fiança, a mes a més de que cada any la quota de soci se encareix cada cop mes, cosa difícil de entendre ja que al ésser més socis, se suposa que la carrega financera deuria d’estar més repartida, i per tant deuria d’esser més barat. I a més d’esser més car, cada dia se han afegit més normes i prohibicions que han fet del club ho que abans no era. Aquest club no ha millorat amb el pas dels anys, per desgracia.

Abans amb menys socis, el cost de la quota era molt més reduïda, i no existíem tantes normatives ni tantes prohibicions, a més de que es protegia i procurava molt per la economia de les famílies sòcies. El tracte amb la gent era més familiar, i existia major sentit comú, fins al punt de que no calien normes. Abans els horaris érem més amplis, les saunes eren completament unisex i fins hi tot hi podíem accedir la mainada, i a més durant la primera etapa de la seva creació, tothom podia fer servir la piscina petita de relaxament. Tampoc hi havíem tants de socorristes, ni tanta gent enxufada . Ara tot es tant car, que sembla que uns quans se han aprofitat del club per a fer negoci, i fins i tot no sabem ni el que cobren ni el gerent, ni tota la gent que hi ha en nòmina. Se ha convertit aquest club en una màquina de fer calés, i en el negoci de uns quans llestos, que amb la opacitat com a norma, no hi ha cap mena de dubte que es lucren.

Però malgrat a que els canvis han anat a pitjor, i tot es maquilla, es fa necessari l’aprofitament de les instal•lacions esportives, sobretot la piscina, per ho que un es resisteix a donar-se de baixa, malgrat cada dia aquest club es més car i amb més pesim servei. En aquest cas, allò de “el temps passat fou millor”, es una pura realitat, i som molts els que tenim la nostàlgia d’aquell club natació de la nostra infància i joventut, on els serveis érem molt millors, i la quota no era tant cara en comparació a avui en dia.