viernes, 19 de noviembre de 2010

COMICIOS CATALANES 28-N ‘2010 : DECIR LA TUYA. COMICIS CATALANS DEL 28-N-2010: DIR LA TEVA

(La traducción al español, al final del escrito)

Tal com diu la publicitat institucional, aprofitaré
breument aquesta tribuna per dir la meva:

La primera sensació que tinc d’aquestes eleccions és que
els de sempre només concorreixen a aquesta per a renovar els seus
càrrecs polítics, i per tant, seguir gaudint del seu
suculent i escandalós sou, quan gairebé tots els
ciutadans estem tocats per les dificultats
econòmiques, la crisi, i una bona part de la població,
a més amés per l’atur.

És curiós, en aquesta campanya gairebé ningú parla seriosament ni
amb claredat sobre com resoldre els gravíssims problemes
que pateix la nostra societat: atur, crisi econòmica,
immigració, etc ... Ningú parla de baixar impostos i
reformar les lleis laborals, les mesures més necessàries,
però tampoc de pujar-los o retocar (perquè és tema
impopular), amb ho que de fet aquesta campanya electoral
s’ha convertit més aviat en uns xarlatans de fira,
muntant la seva comèdia i demanant el vot a una massa que la
suposen aborregada, ignorant i confosa. No és d’
estrany que bona part de l’electorat, fastiguejat de tot
això, s’abstindrà de participar. Però ells, igualment,
tal com indiquen les enquestes, seguiran amb els seus càrrecs
renovats per seguir aprofitant els suculents sous
d’aquests càrrecs gairebé sense fer res en resoldre de
veritat els problemes ciutadans, com ja és
habitual.

Des de les primeres eleccions que va guanyar Jordi Pujol, a les
últimes que va guanyar José Montilla, passant per Pascual
Maragall, he anat veient com la Generalitat i els càrrecs
públics cada dia es feien més grans, i suposaven una
càrrega cada vegada més gran per la població catalana. He anat
veient com l’alternança de partits només va servir per
empitjorar encara més les condicions de vida de la població
catalana: més immigració, menys convivència, més
impostos, serveis públics cada vegada pitjors, més
precarietat laboral, menys llibertat amb llengua imposada,
menys patriotisme en afavorir primer als estrangers
abans que als nacionals, més desarrelament cultural al
marginar al cristianisme però subvencionant i
afavorint altres credos i cultures que ens són alienes als
nostres principis i valors, la vida cada vegada més
difícil, i el futur cada vegada més enfosquit. Gairebé trenta
anys d’autonomia de Catalunya, no ha servit perquè la
vida dels catalans millorés (excepte la dels que viuen
de la Generalitat), i el futur no està gens clar. I
a més en aquest regne borbònic de taifes, els drets de
els ciutadans no són iguals, ja que es donen els casos de
que en una comunitat es té dret a dentista, en
altres no, en unes et concedeixen beques per als teus fills, en
altres no, en unes hi han inspectors d’hisenda que
es fiquen a cada lloc on es treballa, mentre que en
altres no paguen impostos ni Déu (irònica i ja famosa
expressió del gran catalanista pro-indepedència Joan
Puigcercós), .... I la llista és tan llarga, que em pasaria
tot el dia parlant d’això, per no afegir, a més, que
cada dia els jutjats s’han anat omplint de més merda
jurídica que ningú resol i amb més corrupció. En
definitiva he anat veient com la mateixa corrupció i la
picaresca s’ha convertit en la norma de la casta
política, cada vegada més allunyada de la ciutadania,
acabant per ser un país cada dia menys lliure, i menys
democràtic. He anat veient com cada vegada tenim una
escassetat enorme de personatges excel lents i sobren
nul.litats polítiques, potser conseqüència de la manca de
llistes obertes, ja que aquestes apoltronats mediocritats
polítiques no han de competir, a part dels enormes
recursos que ells mateixos es procuren de l’erari públic
per finançar les seves campanyes, i a més tenen com un
pacte secret amb el qual salvaguardar els seus privilegis de
sous, prebendes, etc ...., per aprofitar-se del càrrec.

El que Catalunya ha estat, és, i serà depèn dels
propis catalans. Això em recorda que fa uns quants anys
ja ho va dir una vegada el mateix Príncep Felip de Borbó
(Que a més és també Princep de Girona, i Senyor de
Balaguer) quan va visitar la nostra terra: “Catalunya serà
el que vulguin els catalans “. Però, en què s’ha
convertit finalment la nostra maltractada Catalunya?
. Tenim un gran perill endavant, del que ja es
evidencien els primers símptomes: correm el perill de
deixar de ser catalans, i la nostra terra serà aprofitada
per un conglomerat de gent estranyes, de cultura i
religions que no té res a veure amb la nostra ni amb
nostres principis de valors en llibertat i en el
feina ben feta. Som un país que si no despertem,
si no fem bé les coses, caurem, com
històricament van caure pobles que no van reaccionar a
temps en salvaguardar les seves pròpies arrels. Dins d’un
parell de generacions sembla que aquesta terra estarà
ocupada per gent estranyes, sense sentit del patriotisme,
i amb prou feines algun legítim avantpassat seu que sigui
veritablement d’aquesta terra. A part se’ns presenta un
futur a mitjà termini amb escassetat de petroli i amb una
població cada vegada més envellida als quals les noves
generacions no estaran disposades a suportar les
pensions, de la qual ni els actuals polítics estan
prenent les mesures necessàries per evitar el desastre.
Què passarà quan s’acabi els diners que malgasten
aquests polítics, i ningú vulgui treballar legalment?, es
imposarà la llei dels animals, on sobreviu el més
fort?, anem a una economia de subsistència, a una
societat cada vegada més injusta i més insolidària?


Però no tot està perdut, davant aquest negre panorama
hi ha gent que reacciona i afortunadament emergeix un
nou partit que s’estrena per fer front als
nous problemes, i que recull les principals
inquietuds dels catalans: la Plataforma per
Catalunya, un partit que almenys exposa que posarà
el dit a la llaga el abusiu tema de la immigració,
amb tot el drama que suposa per a la gent enganyada,
procurant sempre pels de casa primer (que és com
deu d’èsser, o som un país de gilipolles i sense sentit
del patriotisme), que lluitarà contra l’atur i la corrupció
davant la passivitat dels actuals polítics que
fa anys que están assentats en el càrrec, sense que facin res
seriós per resoldre aquests problemes ciutadans que
reclamen l’atenció institucional. Estarà per la
tasca?, ja que l’experiència nostra (i crec que si no hi han
llistes obertes), que els partits un cop aconsegueixem
algunes quotes de poder, comencen a corrompre’s i a
desviar-se de ho que estàn: al servei honrat del
els ciutadans. Però donat com estan les coses, potser
seria convenient donar una oportunitat a aquests nous
partits que aporten aire fresc i idees noves, davant
els tradicionals ja que decebedora tasca de govern d’aquests últims la
coneixem tots.

És curiós de veure com també concorren tres partits
que són independentistes (i amb això fora del marc
constitucional), separats, cadascú amb la manera d’entendre la
independència a la seva manera, però gairebé sense programa
electoral que defineixi clarament la seva política per resoldre
els principals problemes ciutadans: atur, crisi,
immigració, pensions, etc ...., ja que això últim és
el que més preocupa, en comptes d’una suposada
independència, quan pel fet d’esser comunitat autònoma ja es té
té gairebé tot el que es tindria en cas de ser una
nova república independent.

Per plantar cara a tots aquests problemes, cal
persones molt valents, que diguin les coses clares, sense
mitges tintes. I aquests són els que participen en la
campanya i no tenen els recursos institucionals que
disposen àmpliament els altres: diners per a la campanya,
espais per la televisió, suport mediàtic, etc ... Amb això
vull dir que crec que els veritables valents en
aquestes eleccions són Plataforma per Catalunya, un partit
necessari donada les actuals circumstàncies, i gairebé diria
la veritable alternativa a un PP amb líders mediocres,
ineptes, incapaços d’oferir solucions a la ciutadania
i sense ser la clara alternativa contra el socialisme del
PSOE, que ha mostrat reiterades vegades vendre el país a
els estrangers per un banal plat de llenties. I és que
Catalunya ha de ser per als catalans, i Espanya per als
espanyols, els americans ja són així, i per això són un
país fort, amb arrelat patriotisme (just el que ens
falta aquí). Crec que un bon triomf de la Plataforma
per Catalunya en aquests comicis catalans es podria arrivar a
extrapolar a la resta d’Espanya, i potser donar lloc al
naixement d’un nou partit que arribés a ser la
alternativa capaç de vèncer el socialisme, atesa la
constant passivitat d’un PP liderat per un fluix i
incapaç Mariano Rajoy que porta ja més de 6 anys sense
idees, sense propostes, sense explicacions clares, sense
solucions als problemes, sense fer-li una clara
oposició a un PSOE amb un líder fort com Zapatero que
aglutina en la seva persona a totes aquelles persones que
encara creuen que el millor per al nostre país segueix sent
el socialisme.

Donat el cas de demanar alguna cosa des d’aquesta tribuna, només demanaria
més llibertat (és a dir, menys lleis i més sentit comú).
Baixar i eliminar gairebé tots els impostos. Crear llocs
de treball. Eliminar la immigració amb forts impostos
a les empreses que no contractin gent del nostre propi
país, i donant suport als minusvàlids, els més
desfavorits socialment, amb extenció total de
impostos per a les empreses que contractin a la gent que
disposi de certificat de minusvalidesa.


I amb això acabo per ara el meu inútil discurs en aquesta
tribuna. Gràcies.

Tal como dice la publicidad institucional, aprovecharé brevemente esta tribuna para decir la mía:

La primera sensación que tengo de estas elecciones es que los de siempre tan sólo concurren a ella para renovar sus cargos políticos, y por ende, seguir disfrutando de su suculento y escandaloso sueldo, cuando casi todos los ciudadanos estamos tocados por las dificultades económicas, la crisis, y una buena parte de la población, además por el paro.

Es curioso, en esta campaña casi nadie habla en serio ni con claridad sobre cómo resolver los gravísimos problemas que padece nuestra sociedad: paro, crisis económica, inmigración, etc… Nadie habla de bajar impuestos y reformar las leyes laborales, las medidas más necesarias, pero tampoco de subirlos o retocarlos (pues es tema impopular), lo que en conclusión esta campaña electoral se ha convertido más bien en unos charlatanes de feria, montando su comedia y pidiendo el voto a una masa que la suponen aborregada, ignorante y confundida. No es de extrañar que buena parte del electorado, asqueado de todo esto, se abstendrá de participar. Pero ellos, igualmente, tal como indican las encuestas, seguirán con sus cargos renovados para seguir aprovechando los suculentos sueldos de esos cargos sin apenas hacer nada en resolver de verdad los problemas ciudadanos, como ya viene siendo habitual.
Desde las primeras elecciones que ganó Jordi Pujol, a las últimas que ganó José Montilla, pasando por Pascual Maragall, he ido viendo como la Generalitat y los cargos públicos cada día se hacían más grandes, y suponían una carga cada vez mayor para la población catalana. He ido viendo como la alternancia de partidos sólo sirvió para empeorar aún más las condiciones de vida de la población catalana: más inmigración, menos convivencia, más impuestos, servicios públicos cada vez peores, más precariedad laboral, menos libertad con lengua impuesta, menos patriotismo al favorecer primero a los extranjeros antes que a los nacionales, más desarraigo cultural al marginar al cristianismo pero subvencionando y favoreciendo otros credos y culturas que nos son ajenas a nuestros principios y valores, la vida cada vez más difícil, y el futuro cada vez más sombrío. Casi treinta años de autonomía de Catalunya, no ha servido para que la vida de los catalanes mejorara (salvo la de quienes viven de la Generalitat), y el futuro no está nada claro. Y además en ese reino borbónico de taifas, los derechos de los ciudadanos no son iguales, pues se dan los casos de que en una comunidad se tiene derecho a dentista, en otras no; en unas te conceden becas para tus hijos, en otras no; en unas se tienen inspectores de hacienda que se meten a cada lugar donde se trabaja, mientras que en otras no pagan impuestos ni Dios (irónica y ya famosa expresión del gran catalanista pro-indepedencia Joan Puigcercós),….y la lista es tan larga, que me pararía todo el día hablando de ello, por no añadir, además, que cada día los juzgados se han ido llenando de más mierda jurídica que nadie resuelve y con más corrupción. En definitiva he ido viendo como la misma corrupción y la picaresca se ha convertido en la norma de la casta política, cada vez más alejada de la ciudadanía, terminando por ser un país cada día menos libre, y menos democrático. He ido viendo como cada vez tenemos una escasez enorme de personajes excelentes y sobran nulidades políticas, quizás consecuencia de la falta de listas abiertas, pues esas apoltronadas mediocridades políticas no tienen que competir, aparte de los enormes recursos que ellos mismos se procuran del erario público para financiar sus campañas, y además tienen como un pacto secreto con el que salvaguardar sus privilegios de sueldos, prebendas, etc…., para aprovecharse del cargo.

Lo que Catalunya ha sido, es, y será depende de los propios catalanes. Eso me recuerda que hace varios años ya lo dijo una vez el propio Príncipe Felipe de Borbón (que además es también Principe de Girona, y Señor de Balaguer) cuando visitó nuestra tierra: “Catalunya será lo que quieran los catalanes”. Pero, ¿en qué se ha convertido finalmente nuestra maltratada Catalunya? .Tenemos un gran peligro adelante, de lo que ya se evidencian los primeros síntomas: corremos el peligro de dejar de ser catalanes, y nuestra tierra será aprovechada por un conglomerado de gentes extrañas, de cultura y religiones que nada tiene de ver con la nuestra ni con nuestros principios de valores en libertad y en el trabajo bien hecho. Somos un país que si no despertamos, si no hacemos bien las cosas, caeremos, como históricamente cayeron pueblos que no reaccionaron a tiempo en salvaguardar sus propias raíces. Dentro de un par de generaciones parece ser que esta tierra estará ocupada por gentes extrañas, sin sentido del patriotismo, y con apenas algún legítimo antepasado suyo que sea verdaderamente de esta tierra. Aparte se nos presenta un futuro a medio plazo con escasez de petróleo y con una población cada vez más envejecida a los cuales las nuevas generaciones no estarán dispuestas a soportarles las pensiones, de la que ni los actuales políticos están tomando las medidas necesarias para evitar el desastre. ¿Qué ocurrirá cuando se acabe el dinero que despilfarran esos políticos, y nadie quiera trabajar legalmente?, ¿se impondrá la ley de los animales, donde sobrevive el más fuerte?, ¿vamos a una economía de subsistencia, a una sociedad cada vez más injusta y más insolidaria?

Pero no todo está perdido, ante este sombrío panorama existe gente que reacciona y afortunadamente emerge un nuevo partido que se estrena para hacer frente a los nuevos problemas, y que recoge las principales inquietudes de los catalanes: la Plataforma por Catalunya, un partido que por lo menos expone que pondrá el dedo en la llaga en el abusivo tema de la inmigración, con todo el drama que supone para la gente engañada, procurando siempre por los de casa primero (que es como debe de ser, o somos un país de gilipollas y sin sentido del patriotismo), que combatirá el paro y la corrupción frente a la pasividad de los actuales políticos que llevan años asentados en el cargo, sin que hagan nada serio para resolver esos problemas ciudadanos que reclaman la atención institucional. ¿Estará por la labor?, pues la experiencia nuestra (y creo que si no hay listas abiertas), que los partidos una vez alcanzan algunas cuotas de poder, empiezan a corromperse y a desviarse de para lo que están: al servicio honrado de los ciudadanos. Pero dado como están las cosas, quizás sería conveniente dar una oportunidad a esos nuevos partidos que aportan aire fresco e ideas nuevas, frente a los tradicionales cuya decepcionante labor de gobierno ya conocemos todos.

Es curioso de ver como también concurren tres partidos que son independentistas (y con ello fuera del marco constitucional), separados, cada cual con la independencia a su manera, pero sin apenas programa electoral que defina claramente su política para resolver los principales problemas ciudadanos: paro, crisis, inmigración, pensiones, etc…., puesto que esto último es lo que más preocupa, en vez de una supuesta independencia, cuando como por comunidad autónoma ya se tiene casi todo lo que se tendría en caso de ser una nueva república independiente.

Para plantar cara a todos esos problemas, hacen falta personas muy valientes, que digan las cosas claras, sin medias tintas. Y esos son los que participan en la campaña y carecen de los recursos institucionales que disponen sobradamente los demás: dinero para la campaña, espacios por la televisión, apoyo mediático, etc… Con eso quiero decir que creo que los verdaderos valientes en esas elecciones son Plataforma por Catalunya, el partido necesario dada las actuales circunstancias, y casi diría la verdadera alternativa a un PP con líderes mediocres, ineptos, incapaces de ofrecer soluciones a la ciudadanía y sin ser la clara alternativa contra el socialismo del PSOE, que ha mostrado reiteradas veces vender el país a los extranjeros por un vano plato de lentejas. Y es que Catalunya ha de ser para los catalanes, y España para los españoles; los americanos ya son así, y por ello son un país fuerte, con arraigado patriotismo (justo lo que nos falta aquí). Creo que un buen triunfo de la Plataforma por Catalunya en esos comicios catalanes podría extrapolarse al resto de España, y quizás dar lugar al nacimiento de un nuevo partido que llegara a ser la alternativa capaz de vencer al socialismo, dada la constante pasividad de un PP liderado por un flojo e incapaz Mariano Rajoy que lleva ya más de 6 años sin ideas, sin propuestas, sin explicaciones claras, sin soluciones a los problemas, sin hacerle una clara oposición a un PSOE con un líder fuerte como Zapatero que aglutina en su persona a todas aquellas personas que todavía creen que lo mejor para nuestro país sigue siendo el socialismo.

Prestos a pedir algo desde esta tribuna, tan sólo pediría más libertad (es decir, menos leyes y más sentido común). Bajar y eliminar casi todos los impuestos. Crear puestos de trabajo. Eliminar la inmigración con fuertes impuestos a las empresas que no contraten gente de nuestro propio país, y apoyando a los minusválidos, los más desfavorecidos socialmente, con extención total de impuestos para las empresas que contraten a la gente que disponga de certificado de minusvalía.

Y con esto termino por hoy mi inútil discurso en esa tribuna. Gracias.