EN LA MINUSFERA DE MIFAS: COMENTARIS A “QUÈ ES LA MINUSFERA?” DE LA NÚRIA SAGUÉS

He llegit amb interès aquesta publicació.

Primer de tot, diros que prefereixo més la paraula minusvalid, que no la de discapacitat. Minusvalid vol dir que vals menys de ho considerat normal: no put caminar, i per aquest impediment tant tinc menys validesa de ho que es considera una persona normal, però tinc mans i cap, i per tant altres facultats i capacitats que me fan ser útil per altres coses. Discapacitat, me sona a "sense capacitat", "persona inútil". Així que prefereixo més dir "minusvalid", i sense complexes ni prejudicis. També me agrada el nom de MIFAS (que posa minusvàlid, i no discapacitat), així com el seu icon: una persona asseguda en una cadira de rodes, que simbolitza una persona impedida, però amb les dues línies seguides, que potser simbolitzem el dinamisme, la acció, el anar fent, la lluita per alguna cosa (en aquest cas, per superar els problemes que comportem les minusvalies).

Així que no despreciem la paraula, i la diguem amb naturalitat. En el meu cas, sóc un minusvalid (auditiu), reconegut per el Estat en un 38%, i per tant amb drets tals com desgravacions de IRPF, o bonificacions a les empreses que me contractim,....uns drets que de alguna manera hem compensin de impediments que no afectem als altres ciutadans.

Però ésser un minusvalid, no es ni cap vergonya, ni que siguis completament un inútil sense cap capacitat,....es simplement que tinc alguna mena de impediment físic o sensorial, i de ho que es tracte es de "tinc aquest impediment, si us plau, ajudan, però per ho demés ja me basto sol, doncs també tinc la meva dignitat i la meva capacitat".

Mirat en positiu, ésser un minusvalid, també pot ésser una mena de valor afegit. El que una persona faci un treball i demostri el competent que és, si es un minusvalid, es valora molt més, per la dificultat que això últim comporta. Però existeix una veritat: siguin minusvalides o no siguin minusvalides les persones, totes tenen defectes i virtuts. Per exemple, en les oficines de MIFAS he vist a un minusvalid molt amable i molt atent en la seva feina, i això es una cosa que aprecio molt, i que vagi amb cadira de rodes no me diu res, perque me sento més còmode essent atès per ell que no per altre persona que no es un minusvalid, però que no sap ni ésser amable ni treballar bé. Però també he vist algun minusvalid totalment gandul, com si la seva minusvalidesa fos una excusa més per a no treballar i fer les coses que requereixen el seu esforç. Aquesta classe última de minusvalid, igual que les persones que sense tenir cap minusvalia son igualment holgazans i irresponsables, igualment me cau antipàtica. Les coses son així, però a mi en cert punt, fins i tot me encanta la paraula minusvalid, això sí: moltes vegades amb sentit del humor i sense cap intenció de ofendre a ningú.

Sobre la MINUSFERA. També me agrada el nom, perque sona a "lloc de internet dels minusvalids", o a petita cosa,....quan moltes vegades de les petites coses es de on sorgueixem les grosses. El nom es el de menys, ho important es la qualitat de la gent que la forma. També es podria haver dit la MIFASFERA,....però CUCAFERA, ja me sona a cutrilla, es que volem un lloc de horteres, per a escriure xuleries?. Però ja que està inclosa en el web-blog d'en Quim Bonaventura, crec que la minusfera es propietat d'en Quim (encara que ell per modèstia digui que no, que es de tots), que es com una parcela que la cedeix als altres perque hi participim. Crec que es un conjunt de blogs agrupats i satelits del blog-web matriu d'en Quim, a on escriuen gent amb minusvalideses, o gent que està molt a prop de l'entorn dels minusvalids, perque enllà crec que hi ha llibertat de entrar qui vulgui,....però per educació, crec que abans se li ha de demanar al seu amo, en Quim, un permís per a poder entrar en la suodita minusfera. El blog es una cosa molt particular de cadascú, i crec que cadascú pot escriure en el que és seu tot allò que vulgui. Jo, per exemple, fa un any encara no coneixia prou el internet. Tant bon punt vaig descobrir el que era un blog, vaig decidir que tindria el meu propi blog, i així va néixer. Es diu que la vida no la has viscut plenament si no has fet tres coses: plantar un arbre, tenir un fill, i escriure un llibre. Jo ja he plantat bastants arbres, tinc 2 meravellosos fills, i potser no arribi a escriure un llibre, però al menys tindré el meu propi blog. Vaig pensar que tindria tantes coses a explicar, que millor les plasmés en un blog propi, i així de aquesta manera, sempre hi haurà un altre que les podrà llegir per la eternitat, perque aquest blog meu se quedarà en el internet per la eternitat. Els clàssics vàrem deixar els seus llibres a la humanitat, els que hem tingut la sort de viure en el segle XXI podrem deixar per la posteridad els nostres blogs a internet. També altre cosa me va influir en tenir el meu propi blog: sempre tracto de animar als meus fills que se habituïn a la lectura, que no hi ha prou en les coses que se aprenem a la escola,....però no me fan prou cas, de moment prefereixen jocs de ordinador i televisió. Però penso que altre dia voldran llegir el blog del seu propi pare, i que amb aquest referent, acabaran creant el seu propi, i això els animarà a intentar aprendre, per a poder escriure coses que valguin la pena de ésser escrites. El exemple del pare es el millor que pot tenir un fill, perque un pare es sempre un referent per el fill.

De altre banda, penso que no se aprofitem prou les immenses possibilitats de internet, i que per això se hauria de animar a la gent de MIFAS a participar més, sobretot a través del blogs, aglutinats en aquesta MINUSFERA. Si cada minusvalid pot tenir un mitja d'expressió propi, aquest es el blog, perque per molt individualista que sigui, el seu blog es sempre seu, no de MIFAS, ni del amo de la MINUSFERA, ni de ningú. Però penso que si estan aglutinats en aquest club de bloggers que es diu minusfera, entretots hems podem enriquir i aprendre molt els uns dels altres. Jo, per exemple, gaudeixo llegim les publicacions d'en Quim, que casi es podria dir que es el cronista no-oficial de MIFAS, el portaveu dels minusvalids, i el seu blog me assembla una mena de Gaseta dels minusvalids. Naturalment no tots tindrem les mateixes idees i els mateixos punts de vista, però el blog es una cosa personal de cadascú, a on es pot dir el que vulgui amb plena llibertat. Potser arribi algun dia que al Quim no li agradi el meu blog i me demani que surti de la minusfera, pero el meu blog sense serà el meu blog, i estarà en algun lloc de internet, obert a tothom.

Finalment dir-te a tu, Núria Sagués, que valoro molt això de accessibilitat, barreres, i totes aquestes histories, perque ningú com tu, una minusvalida, sap en quin sentit l'afecta, i com millorar aquestes deficiències o impediments. Si Deu vol que me arribi a morir de vell, penso que arribarà el dia que primer me hauré de aguantar amb un bastó, però potser també arribarà el dia que cada cop tindré menys forces per a aguantar-me, i llavors me compraré una cadira elèctrica, con la de qualsevol dels dos Enrics, el Planella o el Cano, que hi son a la residència MIFAS de Girona, per a poder sortir per la ciutat a passejar, o a prendre el sol. I potser en aquest moment que estigui jubilat i ben vell, me aniré a trobar amb un envellit Quim Bonaventura, per a convidar-lo a fer un cafè junts, tots dos asseguts en una cadira de rodes propulsada, i a llavors serà possible per a qualsevol lloc de la ciutat, gràcies a que persones com tu se han preocupat de fer possible que no existeixin barreres enlloc: carrers, supermercats, cinemes, bars, bancs, etc...