EN LA MINUSFERA DE MIFAS: "CAFÈ AMB ELS DE MIFAS"

Avui he decidit que vull escriure alguna cosa pensant en els meus amics de MIFAS, en especial aquells que son usuaris de la residència de Girona i del centre de dia de Riudellots, així que ho intentaré, encara que potser pugui semblar una "chorrada". Al cap i a la fi, de moment encara hi sóc al lloc web de la MINUSFERA (creada per en Quim, un dels més destacats líders de MIFAS). Estant en la minusfera, penso que de vegada en quan se ha de escriure alguna cosa relacionada amb els minusválids de MIFAS, la famosa entitat dels minusválids gironins, entre els quals tinc molt bons amics:


Començaré dient que no sé perque hi ha alguna gent se empenyem a fer servir la paraula "discapacitat". En realitat, personalment mai he creigut amb això de que una persona fos discapacitada de veritat, sino que fins i tot pot tenir talents o capacitats amagades. Es una cosa que a ho llarg de la vida ho he anat observant entre les persones, i per això sempre me he guardat de arribar a creure que qualsevol persona fos una "discapacitada" de veritat, encara que en molts casos a simple vista que ho pugui semblar. Penso que se deuria de substituir aquesta paraula tan descalificadora, que tant menciona el significat de la inutilitat en sí, per la de minusvalid, o disminut, que té un significat molt diferent en el sentit de exposar la limitació en alguna cosa física,...perque això no vol dir necessariament no tenir capacitats per altres coses que no obstaculitzen les limitacions. Ho que es i ho que val una persona, sigui minusvalida o no, ho posa i ho mostra ella mateixa. Enfí, que això es una opinió personal, encara que pugui molestar als defensors de la antipàtica paraulota que la emprem per les raons potser interessades que a ells mateixos els hi convé. A més, crec que "discapacitat" es una paraula de ús molt modern, molt recent; i que anys enrradera era molt poc usada, i penso que per alguna raó. Jo diria que ara per ara, la paraula "discapacitat" se fa servir bàsicament perque es més adequada de fer servir en el lloc de les hipocresies, en el teatre de les negociacions polítiques, socials, i institucionals, en la que la hipocresia es factor clau. Altre gran veritat també es la següent: el món està ple de inutilitats, de mediocritats, de autèntiques nulitats, siguin o no siguin minusvalides les persones. I es que a la vinya del Senyor hi ha d'haver de tot.

Cal a dir que precisament aquestes capacitats dels minusvalids son molt desaprofitades: en general me dona la sensació de que no hi ha acció, no hi ha lluita en aconseguir les coses que podem ésser comunes: la superació de totes les barreres arquitectòniques en tots els pobles; la integració i les oportunitats en tots els àmbits, siguin laborals, escolars, esportius, socials, etc...; la creació de noves residències i serveis per aquells que tenen més impediments, les subvencions i les lleis que els afavoreixin, etc...

Naturalment cada minusvalid es un món i una personalitat pròpia, i com es natural, la cosa que no deixa extenta de individualisme, i de poc interès vers les altres persones. Però crec que se hauria de elaborar un programa comú de reivindicacions dels minusvalids (no "discapacitats", si us plau), i donar-lo a conèixer tant a les institucions públiques (que son els que més tenen el deure de posar les eines a favor dels minusvalids: residències, subvencions, normatives, bonificacions fiscals, etc...), com a la resta de tota la societat perque coneixem més bé i més a fons els problemes dels minusvalids, i aquest coneixement faciliti la seva plena integració mica a mica, i dia a dia. Quan volem coses pròpies i que no estem disposats a compartir, es normal que siguem individualistes; però quan existeixen coses que podem ésser comunes, si les persones se associem, prenem més força, i aquesta penso que es una de les raons de existir de MIFAS: en la lluita i defensa de algunes coses que els ho som comunes entre aquelles que tenen alguna mena de minusvalia.

La gent de MIFAS son un bon grapat de persones, sobretot les que utilitzem els serveis de la residència i els centres de dia, així com aquelles que s'hem beneficiem de la acció de MIFAS en la integració laboral, i la resta dels gairebé 3000 socis que té la entitat. Crec que cal més acció, i se me ocurreix una idea: " FEM UN CAFÈ AMB ELS DE MIFAS". Se acostem dates claus, com ara el 11 de setembre, o les festes major de Sant Narcís. Potser aquest seria el moment de aprofitar el temps per preparar un breu i senzill programa de reivindicacions comú, per donar-lo a conèixer a les institucions, i al públic en general. Se me ocurreix que de la elaboració d'aquest programa surti en un senzill fulletó o quadern, que els nostres membres de MIFAS, tant els minusvalits pròpiament dits, com la resta de persones que tenen alguna mena de vinculació, podríem repartir per tot Girona (com a prova pilot) entre tot el públic. Per exemple, els nostres minusvalids de la residència de Girona, podríem muntar una bona paradeta, per exemple, en la cèntrica rambla de Girona, per a oferir al públic un "cafè amb els del MIFAS", en una data clau i de significativa festivitat com podria ésser el 11 de setembre, o bé durant les festes de Sant Narcís. Convidar a la gent a beure un cafè, entregar-li el fulletó de propaganda, i xerrar amb la gent per explicar-li el que som MIFAS, el que fem i el que volem. Així com també repartir tota la propaganda en les bústies particulars de tota Girona. Això es una de les coses i exemples que podríem fer els nostres usuaris de la cadira de rodes, o de les crosses, que ja es fer alguna cosa de profit. Ara bé, si ningú vol fer res, ni involucrarse, ni participar,....llavors no esperin grans resultats ni que el públic es fitxin en ells, ni que els respectim,....perque al final els que lluitaran de veritat seran només els quatre gats de sempre, que se portem els mèrits, i que es gràcies a ells que MIFAS a sobreviscut i a arribat a ésser alguna cosa. També vull dir que la minusfera, que tant desaprofitada està, podria convertir-se en una plataforma comuna de reivindicacions o exposicions personals de problemes, inquietuds, idees, i demés qüestions que afectin a cadascuns dels minusvalids,...que sense ésser res vinculant, enriqueixin a tothom. Cal doncs, aprofitar les tecnologies de la nova era del internet que hem acabar de entrar, per comunicar-nos entre nosaltres mateixos, i donar a conèixer-nos entre tots a tot el món, en la cada vegada més petita Aldea Global. El problema actual es que molt poca gent escriu en aquesta minusfera, i desgraciadament molt poca gent te la voluntat de exposar la seva opinió, problema, sugerencia, o queixa,..., excepte el líder MIFAS de sempre, el inventor de la minusfera de internet, que tots coneixem, i que és el que veritablement té per norma parlar i posar al dia sempre sobre el tema minusvalid (ell hem diu "discapacitat") del seu propi web-blog de la seva pròpia Minusfera. Tant de usuari amb ordinador, tanta classe de blogs, tant de soci amb carrera universitaria,...i es una pena que ningú faci servir les oportunitats del internet, ni ningú tingui ni un puto comentari a aportar en la minusfera. Jo mateix ni tinc estudis, ni tinc internet, ni he anat mai a cap classe de blogs,....i ara mateix tracto de explicar alguna cosa en aquesta minusfera de MIFAS: de veritat, cal a dir que tan difícil no es, sobretot quan molt poc me importa la opinió que pugui tenir la resta de la gent, perque si li donés aquesta importància que no té, llavors me sentiria incapaç d'escriure.Penso que la llibertat d'expressió val per a tot, i que cadascú ha de poder dir el que vulgui, sense cap mena de censures.Penso que això es la manera correcta de que la gent pugi participar tranquila en aquesta mena de fur que s'hem diu minusfera.

Personalment, me dona la sensació de que MIFAS la formem dues classes de socis:
1.- una minoria molt preparada que som els quatre gats que la dirigeixen i la gestionen: coneixem la complexitat de les bases legals, la comptabilitat, això que anomenen pla de estudi pel futur, han contactat amb gent de influencia, etc...,...perque, per exemple, quan a un soci li arriba una informació de auditoria anual, amb tots aquests complicats esquemes suposadament auditats ¿de veritat algú entén alguna cosa? Jo personalment no hi entén rés, encara que sospito que està totalment clar per el nostre famós comptable.
2.- i la immensa majoria dels socis silenciosos, que només son això: simples socis de base, i que ni entenem absolutament rés, ni sabem de què va, ni què es pot fer. Jo mateix me sento inclòs dintre de aquest grup del qual he estat gairebé més de mitja vida, encara que pugui entendre alguna cosa, que per suposat no me ha explicat ningú.. Per exemple, no tinc massa clar de on provenen les fonts del finançament de MIFAS, ni sota quins criteris van organitzats cadascuna de las seccions de MIFAS, sobretot en quan se refereixen a les empreses del grup. Suposo que la estructura i funcionament no es diferenciarà massa de qualsevol empresa capitalista., encara que se anomeni "sense ànim de lucre". Penso que avui en dia, i ja desde fa anys, els aparcaments son un bé molt escàs, i per això al disposar MIFAS del monopoli de aparcaments en molts municipis de molt important moviment, aquesta cosa se ha convertit una mena de gallina dels ous de or, que apart de crear un bon grapat de llocs de treballs aptes per a gent minusválida, suposa també una molt rendible font de financiació pròpia de les necessitats que se crea la mateixa associació i que no para de créixer amb novetats, i naturalment amb algunes coses que se allunyem de la idea original, tendint a convertirse en un entramat empresarial capitalista, que té els objectius de crear feines por a la gent minusválida, i crear les infrastructures i serveis que necessita la gent minusválida, cosa que comporta la seva besant positiva, i també la negativa en el sentit de que la diversitat de càrrecs porta a qualsevol cosa, excepte a allò del "sense ànim de lucre". Per altra part, amb les subvencions, alguna cosa de empresa pública tindrà que tenir també, i no només capitalista en sí. Amb tot això vull dir, que tots els socis hauríem de conèixer bé a la pròpia MIFAS, perque de no ésser així, la ja vella MIFAS de trenta anys, acabarà essent controlada per els "barons" de sempre, cosa a la llarga negativa per a la seva pròpia renovació i perduració dels principis i objectius originals, que precisa de renovació dels llocs directius per la alternança de altres socis, que per a assumir bé el seu paper i responsabilitat, necessiten estar ben informats i ben preparats arribats el moment del relevo, així com de poder fer possible noves candidatures internes que facilitin una necessària competivitat interna, també.En aquest aspecte, la propia direcció de MIFAS hauria de procurar que pogués ésser possible entre tots els socis, dels quals se reconeixem mateixos drets i deutes segons els seus propis estatuts. I tot això dintre de les complicacions que suposa portar tot grup, per allò de les envejes, i que si fulano te tal càrrec, i que si mengano es de una incapacitat total, que si perengano té tal privilegi, etc..., cosa que hi son en les empreses, partits polítics, sindicats, entitats esportives, associacions, etc..

Finalment això queda com un escrit més per a adornar la minusfera. Això del CAFÈ AMB ELS DE MIFAS es només una idea, i no penseu que es totalment meva. La vaig prendre de un llibre que vaig llegir ara farà més de 30 anys, que parlava sobre la famosa família norteámericana Kennedy, abans de que neixés la pròpia MIFAS. En les campanyes electorals, era costum de la família anar a organitzar uns cafès per a trobarse de una manera simpàtica i divertida amb la gent, i exposarlis el programa i la candidatura de un dels Kennedy. Erem els famosos "cafè amb els Kennedy". I per això ara per part meva traspasso la idea als de MIFAS, que sí bé podria arribar a ésser una activitat simpàtica i divertida per a contactar amb el públic, no suposaria gran cost econòmic que diguem, i sí seria molt efectiu com a mitjà propagandístic.

Crec que els nostres coixos de la residència gironina tenen tot el temps lliure del món per a poder ferlo, auxiliats de les seves cadires de rodes, o de les seves muletes. Jo, per part meva, encara que sigui un minusvalid sensorial de 38% oficialment reconegut, no me assemblo massa a ho que la gent té de la idea de ho que es un minusvalid, apart de que tampoc disposo de drets com ara plaça de pàrking en zona blava, o pensió. Per ho que us deixo la feina a vosaltres, considerant que amb aquest escrit que inserto a la minusfera ja he fet més que de sobres, i pensant, a més, que posiblement ningú no me farà cap cas, i per tant, ni valdrà la pena fer res.

Una cordial salutació a tots.